hipòtesis d'arquitectura.

1.energia

estudi nontropia, Jesús Cardona Pons

Estem vivint en un sistema organitzatiu altament desequilibrat. Les nostres aspiracions i objectius, basades en el creixement sostingut, contradiuen les regles de supervivència de qualsevol sistema complex, com és el nostre. Aquest desequilibri es veu únicament sostingut per una aportació energètica descomunal, necessària per mantenir estables estructures altament inestables. Aquest flux energètic, que s’ha de subministrar constantment, ha anat creixent al ritme de les nostres expectatives, però comença a mostrar símptomes d’estar trobant els seus límits. Escanyar aquest flux implica desestabilitzar el nostre sistema, que de manera més o menys brusca i desagradable haurà de buscar noves formes organitzatives per trobar nous equilibris. Les 5 hipòtesis d’arquitectura que presento parteixen del convenciment que és millor preparar la transició mentre ens quedi energia.

Hipòtesi de l’arquitectura per consumir menys energia

L’arquitectura és un dispendi energètic en forma d’estructura material que té la finalitat original de disminuir el consum d’energia.

En el seu origen l’arquitectura ha generat estructures materials capaces de modular els fluxos energètics al nostre favor. Per tant, la despesa energètica que representa passar de l’oportunisme del refugi a la construcció de l’habitació es veu àmpliament compensada.

Hi ha un exemple que ho il·lustra molt bé: si tenim fred, hi ha dues maneres de fer servir un tronc de fusta: cremar-lo per escalfar-nos o utilitzar-lo per construir-nos un refugi que ens protegeixi del fred.

La primera operació és utilitzar l’energia per després haver-ne d’utilitzar més, el segon cas és utilitzar l’energia per després haver-ne d’utilitzar menys: és arquitectura.

Durant molt de temps habitar l’arquitectura –edificis i ciutats- ha significat reduir necessitats energètiques. No podem dir el mateix de les estructures arquitectòniques que estem aixecant actualment, que només tenen sentit augmentant la demanda energètica.

Hipòtesi del progrés invertit

Estem utilitzant l’energia per retrocedir en la nostra capacitat de progressar.

Aquesta hipòtesi es fonamenta en una altra formulada per Jorge Wagensberg:

Un ésser viu progressa si guanya independència respecte a la incertesa del seu entorn.*

La definició ens és molt útil, ja que el principal objectiu de l’arquitectura és precisament independitzar-nos de la incertesa del nostre entorn i per tant, progressar. Front a la incertesa de si plourà o no, tenim la certesa que dins casa no ens mullarem (suposadament).

Aplicant aquest principi a l’arquitectura en relació a l’energia, veurem com no estem progressant, ja que en qüestions energètiques ens hem tornat més dependents de les incerteses del nostre entorn. Construïm edificis i ciutats que funcionen d’una manera cada vegada més dependent de la incerta aportació energètica de l’exterior. Aquest apetit energètic es tradueix en major incertesa respecte les possibilitats de proveïment d’energia. Per tant estem a la vegada augmentant la dependència del nostre entorn i el grau d’incertesa d’aquest entorn. Estem utilitzant energia per perdre capacitat de progrés.

* “Las raíces triviales de lo fundamental” (2010).

Hipòtesi de la paradoxa de l’estalvi d’energia

L’arquitectura que estalvia energia no necessàriament en fa un ús eficient. S’ha de mesurar l’energia que es consumeix i no la que no es consumeix.

Per parlar d’estalvi d’energia en arquitectura el primer que ens hem de preguntar és: estalvi respecte a què? Un edifici que estalvia una quantitat d’energia ho farà per comparació amb un altre edifici utilitzat de referència (o amb el mateix edifici si s’ha modificat). El problema és que aquest edifici de referència no necessàriament té un consum modèlic d’energia. Paradoxalment, un edifici molt estalviador pot ser un gran malbaratador d’energia. Aquesta paradoxa es dóna perquè el concepte d’estalvi d’energia necessita un referent que necessàriament està per sobre en l’escala de consum. Els objectius per l’arquitectura, en canvi, s’haurien de fixar per sota, és a dir, apropar-nos el més possible al mínim consum d’energia.

S’han de fixar uns nivells mínims de consum energètic a assolir, no els nivells d’estalvi. L’energia que no es consumeix, és a dir la que “s’estalvia”, no és una bona referència a l’hora de fixar objectius.

Hipòtesi del sistema energètic invertit

L’arquitectura pot invertir el sentit de funcionament de l’actual sistema energètic: enlloc de produir energia d’una manera centralitzada per dispersar-la pel territori, recollirem energia dispersa en el territori per centralitzar-la en determinats punts.

L’energia que arriba als edificis s’ha produït en una ínfima part del territori, gràcies a fonts de producció altament concentrades, intensives i centralitzades: centrals nuclears, pous petrolífers, preses hidroelèctriques, etc. Des d’aquests punts una immensa xarxa de distribució dispersa pel territori l’energia obtinguda. És fa difícil sostenir un model tan extremadament deslocalitzat, amb energia que s’ha d’enviar a centenars o milers de kilòmetres pel seu consum final. Una opció més lògica és aprofitar la xarxa de distribució per injectar-hi energia des de fonts més properes als punts de consum. Una xarxa on cada punt final és alhora consum i producció, enlloc d’una xarxa on es produeix en pocs punts i es consumeix en tota la resta.

Hipòtesi de l’energia zero

Imaginem que totes les estructures arquitectòniques es desendollen de les xarxes convencionals de subministrament energètic, un moment imaginari d’energia zero: aquest és el cementiri energètic que l’arquitectura ha de repensar. Ha de tornar a revisar la cultura preindustrial equipada amb totes les despulles de la cultura industrial i el coneixement adquirit pel camí.

Menorca, 7 de febrer de 2012

Textes retallats

La arquitectura es el arte y la técnica de concebir y construir espacios habitables. Espacios que pueden ser casas, pero también plazas y calles. Espacios cerrados y espacios abiertos. La sostenibilidad arquitectónica es antes que nada calidad arquitectónica expresada en edificios o en estrategias urbanísticas. Un montón de paneles solares desaliñados pueden constituir una aceptable central energética y un pésimo habitáculo, todo a la vez.

[…]

Ahora la energía se encarece y las disfunciones ambientales generadas por tanta externalización de emisiones y residuos se vuelven insoportables. De ahí el rescate del bioclimatismo y la sostenibilidad de toda la vida, redescubiertos como grandes novedades y con frecuencia acompañados de gestos innecesarios que hacen de los edificios pretendidamente sostenibilistas construcciones más bien pintorescas. Como quiera que sea, la arquitectura y el urbanismo sostenibilistas rebasan al bioclimatismo y a la animadversión apriorística hacia los muros de cortina de vidrio. Recuperan lo que se sabía, pero le dan otra dimensión. Constituyen ejercicios de sofisticada eficiencia, serios retos de diseño avanzado. Deberían erigirse en componentes de una nueva normalidad, incluso impregnar la simple banalidad.

LA QUIMERA DEL CRECIMIENTO: LA SOSTENIBILIDAD EN LA ERA POSTINDUSTRIAL. Ramon Folch. RBA Libros, 2011.

Vivimos en un planeta con una reserva finita de energía libre y no es probable que en el futuro podamos contar con otros planetas para proporcionarnos los materiales que en los últimos quinientos años hemos ido saqueando de continentes lejanos. De momento, la única energía libre que todas las civilizaciones han explorado es la solar, pero la esperanza de que las células fotovoltaicas, el hidrógeno y la energía eólica vayan a sustituir algún día a los combustibles fósiles ha sido una ilusión fugaz. Sin energía de origen fósil fácilmente disponible no habrá alta tecnología ni probablemente lo que conocemos por ‘arquitectura moderna’. El concepto fundamental a captar hoy es que la tecnología no es más que el conjunto de saberes técnicos, el logos de la tekné. Que no hay alta ni baja tecnología, y que esa diferenciación tiene poco que ver con la inteligencia, el conocimiento, el progreso o la ecología. Lo que parece alta tecnología puede ser ecológicamente muy baja tecnología, y viceversa.

LA MODERNIDAD INSOSTENIBLE. Léon Krier. Revista Arquitectura Viva, 127. Editorial Arquitectura Viva, 2010.

El sistema energético actual, basado mayoritariamente en fuentes de energía primaria de origen fósil, tiene unas características que lo configuran como el elemento más peligroso para el futuro de la vida sobre el planeta Tierra. No se puede plantear un futuro sostenible sin modificar el sistema energético.

Se puede decir, con seguridad, que si se quiere racionalizar el sistema energético actual a fin de conseguir un futuro sostenible, hay que modificarlo en los tres subsistemas:

- Consumir los productos energéticos más racionalmente y no derrocharlos irresponsablemente. Esto se llama, manera genérica, gestión de la demanda, o mejor, gestión de los servicios energéticos, que consiste básicamente en optimizar el consumo final y ajustarlo lo más posible a la oferta.

[…]

- Pasar de un sistema altamente centralizado como el actual a uno de más descentralizado en el cual la generación de las energías intermedias se aproxime más a los consumidores, de acuerdo con los criterios conocidos como generación distribuida.

- Sustituir las energías convencionales actualmente mayoritarias, agotables y altamente nocivas para el medio ambiente, por energías renovables, prácticamente inagotables y mucho menos negativas para el entorno natural.

EL RETO ENERGÉTICO. Valeriano Ruiz Hernández. Editorial Almuzara, 2006.

Todo metabolismo produce desechos y entropía. Pero, con la aceleración del consumo de energía y la aceleración de la intensidad del metabolismo del sistema social que inevitablemente resulta, la acción del hombre sobre la naturaleza adquiere proporciones alarmantes.

Contragolpe de esta acción: las tres grandes crisis energéticas que padece nuestra civilización industrial: la “crisis de la energía” y de las materias primas, la “crisis alimentaria” y la “crisis ambiental”.

[…]

La cantidad total de los desechos gaseosos, sólidos o líquidos que resulta del metabolismo del organismo social alcanza hoy órdenes de magnitud muy próximos a las cantidades totales de elementos reciclados por el ecosistema. Estamos lejos de la época en que la masa de desechos producidos por la humanidad nos parecía, en relación a los procesos naturales, tan ínfima como la gota de agua en el mar. Ahora sabemos evaluar las cantidades totales de agua, de oxígeno, de carbono, de nitrógeno, de azufre, presentes en las grandes reservas del ecosistema. Se las puede entonces comparar a las producciones resultantes de las actividades humanas. Los resultados demuestran que el hombre entra directamente en competencia con la naturaleza.

EL MACROSCOPIO. Joël de Rosnay. Alfa centauro, 1977.

(original)

As technological society ever more vigorously burns its resources, so the entropy of the universe inexorably increases, and the quality of the energy it stores concomitantly declines. We are not in the midst of an energy crisis: we are on the threshold of an entropy crisis. Modern civilization is living off the corruption of the stores of energy in the Universe. What we need to do is not to conserve energy, for Nature does that automatically, but to husband its quality. In other words, we have to find ways of furthering and maintaining our civilization with a lower production of entropy: the conservation of quality is the essence of the problem and our duty toward the future.

(traducció)

A mesura que la societat tecnològica crema els seus recursos cada vegada més vigorosament, l’entropia de l’univers augmenta inexorablement, i conseqüentment disminueix la qualitat de l’energia que emmagatzema. No estem enmig d’una crisi energètica: som al llindar d’una crisi de l’entropia. La civilització moderna viu de la degradació de les reserves d’energia de l’Univers. El que hem de fer no és conservar l’energia, cosa que la Naturalesa fa automàticament, sinó mantenir la seva qualitat. En altres paraules, hem de trobar maneres de fomentar i mantenir la nostra civilització, amb una producció menor d’entropia: la conservació de la qualitat és l’essència del problema i la nostra tasca cap al futur.

THE SECOND LAW. Peter W. Atkins. Scientific American Books, 1984.

Bibliografia de referència

Llibres

THE SECOND LAW. Peter W. Atkins. Scientific American Books, 1984.

EL MACROSCOPIO. Joël de Rosnay. Alfa centauro, 1977.

LAS RAÍCES TRIVIALES DE LO FUNDAMENTAL. Jorge Wagensberg. Tusquets Editores, 2010.

EL RETO ENERGÉTICO. Valeriano Ruiz Hernández. Editorial Almuzara, 2006.

AUTONOMÍA ENERGÉTICA. Hermann Scheer. Icaria editorial, 2009.

LA CARA OCULTA DEL PETRÓLEO. Éric Laurent. Arcopress, 2007.

LA QUIMERA DEL CRECIMIENTO: LA SOSTENIBILIDAD EN LA ERA POSTINDUSTRIAL. Ramon Folch. RBA Libros, 2011.

Articles

THE TRAGEDY OF THE COMMONS. Garrett Hardin. Revista Science 162. The American Association for the Advancement of Science, 1968.

LA MODERNIDAD INSOSTENIBLE. Léon Krier. Revista Arquitectura Viva, 127. Editorial Arquitectura Viva, 2010.

TIME TO WAKE UP: DAYS OF ABUNDANT RESOURCES AND FALLING PRICES ARE OVER FOREVER. Jeremy Grantham. GMO Quarterly Letter, abril 2011.

RESOURCE LIMITATIONS 2: SEPARATING THE DANGEROUS FROM THE MERELY SERIOUS. Jeremy Grantham. GMO Quarterly Letter, juliol 2011.

Vídeos

Conferència EL TRILEMA ENERGÉTICO: SEGURIDAD DE SUMINISTRO, ECONOMÍA Y MEDIO AMBIENTE pronunciada per Mariano Marzo a la Cambra de Comerç de Mallorca el 24 de febrer de 2011. http://www.cambramallorca.com/fichatv.php?Id_video=136

1.energia

H arquitectes, Roger Tudó Galí

De l’anatomia cap a la fisiologia

Avui, segurament tots tenim la sensació de que els últims anys no hem sabut incorporar alguns paràmetres relacionats amb l’impacte ambiental de l’edificació, particularment els de l’energia que és un vector determinant però que per la seva condició d’invisibilitat passa desapercebut i sovint n’oblidem les conseqüències del seu mal ús i la dependència que en tenim. 

Els arquitectes, i en general tota la societat, hem centrat el nostre interès en els aspectes més visuals de l’edificació, en com són les construccions sense fixar-nos prou en com estan fetes i què hi passa. La fotografia, el dibuix, la percepció visual s’han convertit en l’objectiu final de molts dels dissenys arquitectònics. Ens hem allunyat molt de la realitat.

Per contra, els processos que es produeixen en un edifici sembla que ja no els regulem tant els arquitectes, sinó que depenen més de les exigències normatives, de les condicions marcades per determinats productes, dels desitjos dels usuaris i sobretot pel consum no regulat d’energia, que és qui finalment garanteix que en els edificis es puguin produir la gran majoria de les necessitats de l’habitabilitat.

Recuperar l’interès i els coneixements necessaris per regular aquests processos és una necessitat urgent i alhora una oportunitat creativa per a l’arquitectura. Projectar és una manera d’interpretar la realitat, de la mirada de l’arquitecte en surt una o altra arquitectura i per tant canviar aquesta mirada sobre la realitat representa un canvi profund de paradigma, una nova metodologia de treball, noves eines, nous conceptes, noves paraules, representa repensar-ho tot.

Si fem el paral·lelisme amb la biologia o la medicina aquest moment de canvi podria ser equivalent a l’evolució que es va produir des de les primeres ciències de l’anatomia, on només s’estudiava l’estructura de les parts que composaven els éssers vius, i que posteriorment van evolucionar cap a l’anatomia funcional o la fisiologia que, més enllà de l’estructura, estudia les funcions dels éssers vius i els mecanismes que les regulen. Es va introduir una nova mirada sobre la realitat que no en tenia prou en analitzar com eren les coses i començava a mostrar interès en els processos que desenvolupaven els éssers vius, començava a reclamar una interpretació dinàmica de la realitat, una lectura més precisa que ara ens pot semblar òbvia però que representava la transformació radical d’una ciència.

Aquest gir en el focus d’interès podria ser similar a la situació en la que es troba actualment l’arquitectura; instal·lada en una fase profundament anatòmica que comença a deixar indicis i sensacions d’incongruència i que coincidint amb una crisis global de valors i de recursos reclama incorporar noves visions més vinculades a la sostenibilitat i al comportament dels edificis avançant cap a una interpretació més dinàmica, més fisiològica de l’arquitectura.

Podríem estar prop d’un moment de canvi profund en l’actitud dels arquitectes? Transformarem les prioritats i desplaçarem el centre del discurs arquitectònic de l’anatomia cap a la fisiologia?

La nostra fisiologia, la del nostre cos, té la capacitat d’adaptar-se contínuament a les condicions i als estímuls exteriors, regulant amb molta precisió una enorme quantitat de funcions molt complexes que ens permeten mantenir les condicions bàsiques per viure i alhora que ens permeten fer moltes altres funcions addicionals que van més enllà de la pura supervivència.

Mantenir aquestes condicions òptimes per viure comporta necessàriament energia, activitat, moviment, canvi. Per mantenir les condicions de vida estables en un entorn permanentment inestable, necessitem una resposta dinàmica que reguli, ajusti i activi l’anatomia.

L’esser humà amb el seu enginy ha anat externalitzant progressivament part de les funcions fora del seu cos, ha externalitzat la seva fisiologia. S’ha anat rodejant d’artefactes artificials que l’ajuden i milloren la seva fisiologia però que alhora l’allunyen d’ell mateix, de les seves capacitats originals i de la resta de sistemes naturals.

Si la primera fisiologia és el cos, una segona fisiologia podria ser la roba que cobreix parcialment el nostre cos i ens ajuda a regular la temperatura. A més ens pot garantir estanquitat a l’aigua i al vent, pot regular la transpiració corporal i pot oferir altres funcions menys fisiològiques però necessàries com l’emmagatzematge. La roba, és un mecanisme de regulació molt integrat al cos, totalment dinàmic que s’adapta o l’adaptem constantment al llarg del dia i de l’any i que té la funció original de reduir consum d’energia al nostre metabolisme.

En aquest procés d’externalització, l’arquitectura podria considerar-se la tercera fisiologia perquè encara facilita més la regulació de les nostres funcions fisiològiques i alhora ens ofereix moltes noves funcions que ja sobrepassen les capacitats del nostre cos. L’arquitectura generalment ja envolta totalment el cos, separant-se d’aquest guanyant espai entremig, creant un espai fisiològic entre el cos i l’exterior.

Al separar-se del cos aquesta tercera fisiologia necessita més autonomia de suport i de confort. L’espai la separa i la desconnecta del cos i per tant es torna força més complexa. Com més gran sigui l’espai entremig més dificultat tindrà per ser estable per ella mateixa i començarà a necessitar més energia calorífica que la del propi cos.

L’aparició de l’espai fisiològic representa una transformació radical en la forma de viure i en el comportament fisiològic del nostre cos. Aquesta tercera fisiologia s’ha consolidat tant al llarg dels anys que actualment ja no acceptem viure sense disposar d’aquests espais, és una fisiologia innegociable que s’ha anat fixant com una necessitat. Cada vegada li demanem menys a la primera fisiologia, que s’està atrofiant, li demanem menys a la segona fisiologia, que ha passat a ser més anatòmica que fisiològica i li demanem quasi tot a la tercera, a l’espai fisiològic.

L’impacte ambiental de les construccions que conformen aquesta tercera fisiologia depèn principalment del nivells d’exigència que li demanen a l’espai fisiològic i de la gestió de les disponibilitats per aconseguir-ho.

Hi ha construccions molt bàsiques, sovint molt efectives, que són aquelles que responen quasi exclusivament a les funcions fisiològiques corporals, aquelles que només ens ajuden a optimitzar el nostre cos. Són bons exemples d’aquesta categoria, les construccions nòmades per la seva funció declaradament fisiològica, la seva eficiència i lleugeresa material i per la seva concepció dinàmica com a mecanisme de resposta al context.

Malgrat tot, habitualment les construccions a part d’ajudar a regular la fisiologia corporal ens aporten noves funcions que sobrepassen les capacitats originals del nostre cos. Hi ha alguns bons exemples en l’arquitectura vernacular i moderna, on aconseguir unes exigències considerables no és incompatible amb preservar un equilibri amb el medi natural. Edificis que ni per la seva construcció material ni per la seva utilització ha sigut necessari superar les capacitats de càrrega del medi.

Malauradament, la gran majoria de construccions han trencat aquest equilibri i per poder garantir les seves funcions, necessiten trencar els cicles naturals hipotecant les futures fisiologies. Són construccions que per elles mateixes, i com a conseqüència del seu disseny, no permeten complir les funcions que s’hi realitzen sense una ajuda desproporcionada d’energia. O sigui que és necessari recorre a una solució encara més externa i irreversible, una solució que ja no es pot considerar solució sinó que més aviat la podríem anomenar trampa.

I és en aquest punt on val la pena que com arquitectes ens aturem a reflexionar, que siguem conscients del què hem estat fent, que valorem si realment val la pena fer trampes. Que pensem bé si volem seguir enlluernats per unes arquitectures poc responsables o treballar a partir de reptes reals. Que analitzem críticament si realment seriem capaços de projectar l’arquitectura sense fer trampes.

El centre d’interès i les eines de treball dels arquitectes estan encara molt focalitzats en paràmetres com les dimensions, les distribucions, l’espai, les proporcions, la composició, les geometries, els colors, la textura… Tots aquests atributs ajuden a definir molt bé l’objecte i permeten dissenyar amb força exactitud  una anatomia de l’arquitectura, però no són suficients per regular la complexitat de les seves funcions. Evidentment algun d’aquests atributs sovint respon al compliment d’unes funcions necessàries per poder crear habitabilitat però una vegada garantides les exigències normatives bàsiques la resta d’esforços i d’atributs estan dirigits bàsicament a una millora retòrica de l’anatomia. Hi ha un gran consum de creativitat poc útil que es podria estalviar o invertir millor buscant noves formules de projectar l’arquitectura on no s’acceptés la trampa com a solució.

Hem de decidir si volem aprofitar la oportunitat i la satisfacció que representa afrontar aquest repte, aprendre a projectar l’arquitectura sense fer trampes, d’investigar noves metodologies, nous indicadors que ens ajudin a sortir de la mirada anatòmica i començar a formular la de la fisiologia.

Serà necessari treballar amb uns altres paràmetres, des dels processos, les accions i els fenòmens. Caldrà revisar tots els mecanismes reguladors, posar-los en crisis i extreure’n la seva versió dinàmica, la que incorpora el temps, la que és canviant i és sensible a la realitat. És el repte d’un canvi de paradigma on caldrà repensar-ho tot de nou.

Reus, 9 de Febrer de 2012

tot a punt !

energia

Fins ara, l’acció de construir ha comportat sempre una destrucció de recursos. Es podria fer una construcció que s’integrés en els cicles naturals -el sol, la pluja, el vent, el temps…? Que no entropitzés, sinó que generés vida?